Curs 2010-2011.


Quim Monzó

Lidia Martí /Begoña Navarro
Biografia

Quim Monzó (Barcelona 1952) és el escritor que més i més ha conreat la narrativa breu en la nostra literatura amb llibres d’èxit com: Uf, va dir ell 1978, El perquè de tot plegat 1993, Guadalajara 1996, Mil Cretins 2007.
A més d’alguna novel·la esporàdica (Benzina 1983), conrea el periodisme literari i d’opinió amb articles que, de tant en tant, recull en llibres com La maleta turca 1990 entre altres.
Es va fer famós en géneres "menors" com el conte o la literatura periodística, però ha rebut una escassa influència de la tradició narrativa catalana.
D’altra banda, també és un enguinyós col·laborador habitual en programes radiofònics a Catalunya ràdio i més esporàdicament a TV3.

Recursos Literaris
QUI
Monzó és un mestre del conte literari modern que es caracteritza perquè els referents urbans esdevenen metàfores dels valors que conformen la societat actual:
1 El consumisme
2 La despersonalització de les relacions humanes
3 La insatisfacció
4 La soledat

Així, el seus relats participen de todo aixó:
- L’ambientació urbana (una ciutat anònima on es desenvolupa la vida i el món contemporanis)
- L’ús de personatges esquemàtics i anònims (sovint determinats per una obsessió i amb problemes de comunicació)
- L’aparició d’elements absurds i fantàstics
- Reben un tractament humorístic i irònic.

L'escriptura de Monzó es mou empesa per la tensió entre l'expansió narrativa i la cristallització formal del materials. El que sembla casual i fluit, tot d'una pren una forma geomètrica.

El procés de formalització dels materials està molt present en els contes i també en les novel·les, on s'imposa la tendència expansiva.
També en els articles emergeix una mesurada formalització literaria dels materials.

L'escriptura de Monzó traça els camins de les invencions i de les persones que nosaltres mateixos ens fabriquem: les cirumval·lacions dels cercles que ens atrapen, no opera exactament ni amb dades biogràfiques ni generacionals ni sociológiques ni urbanes: treballa bàsicament amb el llenguatge, amb les ficcions, en les il·lusions i les imatges compartides pels lectors.
El que Quim Monzó escriu no és ficció sinò metaficció: ficció sobre la ficció.

Quim Monzó explica històries i alhora les interroga i les analitza, a més de desdoblar les veus, utilitza en alguns casos com a primera matèria dels seus relats ficcions previes i conegudes pels lectors per tal d'invertir-les, deformar-les pervertint-ne la lògica interna.

Aposta per un model de formalització literaria genuïnament ficcional, sense contaminacions assagístiques on tot apareix incorporat a màquines literaries de moviment continu. Amb la frescor d'una presumpta ingenuïtat literaria que no és tal: al darrere hi ha un lector voraç i conscient, del tot despert.

Els Articles

Escapant just a temps de la imatge solidificada de si mateix que perillava d'encasellar-lo en la figura d'un oracle crític d'una certa modernitat, Monzó va deixar d'escriure a principis del 90 articles per als lector joves
La seua literatura periodística s'adreça a aquell animal abstracte i concret, obvi i inexistent que és l'home del carrer.
Quim Monzó escriu les seves columnes des de la seva condició de consumidor, usuari, receptor o espectador.





ACTIVITAT INICIAL.

ACTIVITAT SOBRE QUIM MONZÓ ( de “El gust per la lectura” Seminari 2004-2005)
La ironia és també una de les característiques dels articles i de la narrativa de Quim Monzó. Llegiu el fragment de Quim Monzó i el relat de Pere Calders i comenteu breument on hi ha la ironia en cadascun d’ells.


Fa uns anys, semblàvem tenir-ho clar: vam enderrocar els ídols (no tots els ídols,
però: potser va ser aquest l’error), i vam asseure’ns damunt dels pedestals, a esperar que dos més dos ja no fossin quatre: les defenestracions sempre han estat un nord.
Ara ens hem fet adults (hem après que dues garrotades i dues garrotades fan quatregarrotades) i dubtem entre tornar a lloc algun dels ídols demolits o continuar asseguts als pedestals, amb la confiança que, temps a venir, algú hi dirà la seva i forjarà noves estàtues (si pot ser, de plàstic, que cremen millor i fan una bravada que empesta).
De petit, quan em preguntaven: «I tu, maco, ¿què vols ser quan siguis gran?», contestava: «Depravat.» I he dedicat tots els esforços de la meva vida a intentar aconseguir-ho. A la meva generació [...] li va començar a sortir l’acne a l'ombra dels primers Rolling Stones, i de les baralles entre mods i rockers. [...] El temps ens ha donat una mica la raó (mai no la dóna del tot): avui, dels hippies, ja no se’n canta ni gall ni gallina, i els aprofitats són els amos del món. Amb els setanta [...] Vaig atiparme de ionquis i navalles, i les noves fornades de rebels (ecologistes, macrobiòtics i objectors) em feien caure l'ànima als peus.

(Quim Monzó, Olivetti, Moulinex, Chaffoteaux et Maury, p. 121-122)

Text 2:

LA FI
Per acabar les meves memòries, tinc la sort de poder anticipar alguna cosa, gràcies a la profecia que em va fer una gitana de Barcelona.
Un dia de festa, a la Porta de la Pau, va acostar-se’m una dona bruna, vestida amb retalls de seda de colors, i per deu cèntims em digué que jo moriria agafat per una bicicleta. Són deu cèntims que es podien pagar de gust.
Amb això ja n’hi ha prou per formar-se una idea de com anirà el succés, i jo, molt sovint, em dedico a imaginar-me’l. Segurament que, quan l’hora arribi, seré un home d’edat indefinida. Potser em trobaré vivint el tercer o el quart any d’exili i em guanyaré la vida donant lliçons d’alguna d’aquestes coses que sé a mitges.
Mai no he portat barret, però en la imatge que em correspon en aquesta evocació
sempre em veig amb un flexible curt d’ales i alt de copa, de color verd-trist. Camino pel carrer mirant a terra, amb les mans agafades al darrera, pensant intensament en un llibre que em donarà fama i diners.
Els amics no començaran a venir fins que ja sigui a l’hospital, on hauré perdut la
facultat de conèixer-los. Algú, emocionat, dirà:
–Quina llàstima! Tan ros com era...
Després faré un esforç final per llençar el crit de les meves conviccions i quedaré llest.
Una persona de la meva confiança anirà per dir-me una oració fúnebre; però,
ennuegada, només li sortiran tres paraules:
–Sembla una litografia.
Aleshores jo, sense el pes de la carn, em sentiré deslligat de mans. I, si finalment resulta que n’hi ha, aniré al cel, on passaré una llarga temporada.
(Pere Calders, Cròniques de la veritat oculta, p. 153-154)