1. Explica en quina mesura el context sociopolític dels anys posteriors a la Guerra Civil fins als anys 70 condiciona la producció narrativa de l’època.

La guerra civil (1936/1939) tallà en redó totes les iniciatives i realitzacions polítiques i culturals anteriors. De l'obra que havien dut a terme els homes de la Renaixença, del Modernisme i del Noucentisme no en quedava sinó el record. Mort, misèria, fam, exili, por, prohibicions, repressió són paraules que caracteritzen la immediata postguerra. La Segona Guerra Mundial (1939/1945) i el bloqueig internacional (fins a 1955) agreujaren la situació.
Una situació com aquesta, òbviament, havia d'afectar la vida ciutadana i cultural de forma radical. L'intel·lectual va patir com qualsevol ciutadà, però, a més, veié estroncada la seua possibilitat literària. Tal com assenyala Joan Fuster [[#_ftn1|[1]]] "mai s'ha vist més clar com la Literatura Catalana depén de factors extraliteraris." Una literatura mínimament normal necessita d'una llengua també mínimament normal. La repressió lingüística que realitza el franquisme havia de ser molt negativa per a la literatura. Ara bé: no es perd en qualitat. Molts autors es limitaren a resistir. Cal recordar que abans de la guerra hi havia hagut un enorme treball de normalització política i cultural que començà amb el Noucentisme i, salvada la Dictadura de Primo de Rivera, segueix amb la promulgació de l'Estatut de 1932 i el que això pressuposa: reconstrucció d'institucions, cooficialitat lingüística, ensenyament, etc. Hi ha, per tant, una certa idea de normalitat cultural i literària.
La guerra significa la destrucció de tot això. Franco inicia una ofensiva contra el nacionalisme i, per tant, contra la llengua i la literatura. S'elimina el català de l'ensenyament; es clausuren les institucions culturals; es prohibeixen els diaris i revistes en català; etc. Hi ha un desmantellament total del teixit polític i cultural català. Durant 5 anys no es publicarà cap llibre. Els pocs escriptors que romanen al país, privats del contacte amb el públic, es refugien en tertúlies i salons. La resta, la majoria, s'exilien. La llista és impressionant: Gabriel Alomar, Pompeu Fabra, Pere Coromines, Carles Riba, Carles Soldevila, Joan Oliver, Mercè Rodoreda, Rafael Tasis, Pere Calders, Josep Carner, etc. Com diu Fuster [[#_ftn2|[2]]] "Per un instant sembla que Catalunya es quedava sense homes de lletres."
la clandestinitat (1939-1945)
Fins a l'any 1944 la Literatura Catalana fou clandestina. Els intel·lectuals que no s'havien exiliat s'organitzaren segons un programa de recuperació lingüística i cultural molt concret. Primer es reunien en cases particulars els diumenges a la tarda. Després aquestes reunions s'institucionalitzaren formant grups (Miramar i Estudi). Feien lectures, conferències, commemoracions. Es preparaven i feien edicions clandestines, com el cas de Les elegies de Bierville de Carles Riba. El complicat sistema d'edició (ús de pseudònims, dates falses, peus d'imprempta canviats, etc.) estimulà l'aparició de susbtitutius de llibres: estampes, recordatoris, nadales, circulars literàries amb data i signatura per tal de semblar cartes privades, etc. El 1944, també clandestina aparegué la revista Poesia que comptà amb les col·laboracions de Riba, Lopez Picó, Sagarra, Espriu, Perucho, etc.
Un lleu canvi s'insinua el 1943 a l'interior del país: és autoritzada la publicació de llibres, bé que amb restriccions. Només uns pocs volums de poesia. Poc després es tolera la publicació d'obres ja editades anteriorment d'autors consagrats. No es permetien, però, cap novetat. El retrocés que aquestes prohibicions suposaven era mortal de necessitat. El públic lector que tant havia costat d'aconseguir no té llibres nous per llegir. Les reedicions no eren una solució ja que era material conegut. La curiositat del lector s'havia de dirigir cap a una altra llengua. Tampoc no eren permeses les traduccions que són tan necessàries. Desapareix, doncs, l'hàbit de llegir en català. El públic jove no disposa d'escoles, ni revistes infantils on aprendre la llengua. Els més majors, tot i tenir coneixements lingüístics, no tenien a l'abast diaris ni revistes ni llibres que els mantingueren fidels a la llengua. Pel que fa a l'escriptor, desapareix la possibilitat de professionalització i, per tant, sorgeix el fantasma del bilingüisme forçós. La influència social de l'intel·lectual és minsa o bé nul·la. De fet és un desconegut a casa seua.
l'exili (1939-1965)
Ja n'hem parlat de l'èxode que provoca la fi de la guerra i la quantitat d'escriptors que han d'exiliar-se, bé que una majoria tornaran, més aviat els instal·lats a França (per l'ocupació nazi) i més lentament aquells que s'estableixen a Amèrica. De fet aquesta aventura (l'exili) tingué conseqüències literàries. La mateixa experiència d'uns nous països i paisatges donaren lloc a no poques obres. Hem de destacar la resolució i tenacitat que posaren els escriptors a mantenir-se fidels a la llengua. Molts, per guanyar-se la vida hagueren d'escriure en la llengua del país adoptiu, però en la creació literària continuen fidels al català. Però no únicament escrivien sinó que intentaven publicar, cosa evidentment molt difícil ja que no hi havia mercat. Però algunes coses van fer en aquest sentit. Les colònies d'emigrats a Amèrica tenien butlletins i revistes on van escriure els literats exiliats. Després sorgiren revistes més ambiciosament literàries com Lletres, el 1944 a Mèxic. La publicació de llibres també és estimable. El 1939 la Revista Catalunya de Buenos Aires inicià una col·lecció de llibres catalans inèdits. Més tard, aquestos esforços es repetiren i ampliaren: a Santiago de Xile, El pi de les tres branques; a París, l'editorial Albor; a Mèxic, la col·lecció Catalònia, etc. El 1951 i domiciliades a Perpinyà, Edicions Proa reemprengué l'edició de la Biblioteca A tot vent.
Però l'exili era un episodi destinat a desaparéixer amb els anys. El públic real o virtual del llibre es troba a l'interior del país. S'imposava el bilingüisme que també es donà a l'interior per part d'escriptors que volien viure de la ploma. És el cas de Josep Pla, Joan Fuster, Josep Mª de Sagarra, Joan Oliver, etc. Aquells que disposaven d'una altra font d'ingressos o bé tenien fortuna personal s'hi mantingueren fidels a la llengua: Carles Riba, Vicenç Foix, Salvador Espriu, Pere Calders, Manuel de Pedrolo, etc.
1946/1955
La derrota de les forces de l'Eix a la fi de la Segona Guerra Mundial significà una lleu liberalització de l'ambient. S'inicien els contactes d'intel·lectuals catalans amb els de la resta de l'Estat i poc a poc la Literatura Catalana va eixint, molt lentament, de la clandestinitat. Reaparegueren o nasqueren editorials com Barcino o Moll, es crearen premis literaris, es recuperà el teatre (Rusiñol, Sagarra) i sortiren revistes com Serra d'Or. Amb tot, però, la lluita clandestina continuà lligada ara als nuclis universitaris. Així es fundà la revista Ariel on col·laboraren autors ja consolidats com Riba i uns altres més joves com Perucho o Sarsadenes. De les diferents facultats nasqueren revistes culturals que, malgrat la poca durada i les dificultats de difusió, impulsaren noves propostes.
1955/1970
A partir dels últims anys de la dècada dels cinquanta començaren a produir amb certa normalitat -bé que encara existia la censura atenuada a partir de 1962 amb la Llei de Premsa de Fraga- dues generacions d'escriptors:
A) aquells escriptors, formats abans de la guerra i ja coneguts, que ara tornaven a la llum pública. Van ser els més afectats per la desfeta bèl·lica que sofrí el país. La nova conjuctura no els era favorable. Són els escriptors que d'una manera més directa fan literatura sobre la guerra civil, l'exili o els camps de concentració. Parlem de Riba, Carner, Espriu, Calders, Rodoreda, etc., i
B) uns altres més joves que iniciaven la seua tasca intel·lectual. Mancats d'una tradició i d'una vida literària i cultural addient, hagueren de suplir les deficiències de manera autodidacta. Pretenien, però, quelcom més que dignificar la literatura. Volien també la normalització de la llengua i arribar a una entesa entre el marxisme i el cristianisme més dinàmic. Es tracta de Gabriel Ferrater, Andrés Estellés, Josep Mª Espinàs, J. M. Castellet, Antoni Comas, Joaquim Molas, etc.
Els últims anys de la dècada dels seixanta són marcats per dos fets que incidiren de manera especial en el desenvolupament posterior de la nostra literatura. D'una banda la lluita dels universitaris pel Sindicat Democràtic (1965/66) i d'altra el Maig de 1968. La majoria d'escriptors que comencen a produir en aquests anys, majoritàriament universitaris, viuen enlluernats pel món estranger i les seues obres reflecteixen les noves experiències: món universitari, irreligiositat, nous mitjans de comunicació, droga, sexe, etc. També es rebel·len contra la societat de consum en la qual viuen. Autodidactes i formats en el bilingüisme acusen una certa pobresa de llenguatge i de tècniques que més endavant corregiran. Són Terenci Moix, Monserrat Roig, Carme Riera, Quim Monzó, Antonia Oliver, Jaume Fuster, etc. La fi del franquisme i la Transició a la Democràcia signifiquen la possibilitat de recuperació lingüística i cultural (Estatuts d'Autonomia, Lleis de Normalització Lingüística, Ensenyament de la llengua, etc), la repressa d'institucions, premis, la creació d'un públic lector, etc, En resum, s'inicia un camí de certa normalitat literària.
EXPLICA EN QUINA MESURA EL CONTEXT SOCIOPOLÍTIC DELS ANYS POSTERIORS A LA GUERRA CIVIL FINS ALS ANYS 70 CONDICIONA LA PRODUCCIÓ NARRATIVA DE L’ÈPOCA.
Per a parlar de la producció literària de postguerra (1939) hem de parlar de la nostra cultura sota el franquisme. Malauradament, la nostra llengua deixava de ser oficial, els progressos aconseguits durant la República quedaren abolits: la llengua desapareixia del panorama públic, de l’administratiu i de l’ensenyament i tornava a la clandestinitat.
No obstant això, malgrat la falta d’una infraestructura editorial, en la dècada dels 50 apareix la novel·la més complexa i colpidora d’aquest període Incerta glòria de Joan Sales, que patí la censura, on es narra l’experiència de la guerra des del punt de vista dels vençuts. L’obra va estar guardonada amb el premi Joanot Martorell.
Durant els anys 60 i 70 la dictadura ja consolidada, deixa una certa permissivitat, tot i que l’ambient era contrari a la normalització lingüística, apareixen els grans narradors amb obres de denúncia social.
Cal destacar d’una banda, de temàtica costumista i rural: Enric Valor, L’ambició d’Aleix.
D’altra, fantàstica i ciència ficció: Manuel de Pedrolo, Mecanoscrit del segon origen.
També des de l’exili: Mercé Rodoreda, La plaça del Diamant i Pere Calders Invasió subtil i altres contes.
O bé en recerca del temps perdut: Llorenç Villalonga, Bearn
Qüestions
1- En quins àmbits d’ús estigué prohibida la llengua?
2- Anomena 3 factors negatius per a la producció literària.
3- Classifica les diferents temàtiques tot relacionant-les amb els autors i les seues obres.




[1] Joan Fuster, Literatura catalana contemporània, Ed. Curial. Pàgina 323
[2] Joan Fuster, Op. Cit., pàg. 326.